Escriure sobre Toti Soler és escriure sobre un dels autors en vida més prolífics. La seva carrera va començar a brillar a  finals de la dècada dels seixanta del passat segle quan amb Jordi Sabatés van dinamitar les maneres d’acompanyar el cantautors. Des d’aleshores, Soler no ha parat de treballar. Recentment acaba de publicar Fill de la fortuna, després d’anys de silenci i de pandèmia. Es diu ràpid, però Fill de la Fortuna és el seu 37è àlbum en solitari.

Era la presentació de l’últim àlbum de Toti Soler, El temps que s’atura, però en realitat el concert va anar molt més enllà.

Es van poder escoltar cançons antigues i un parell d’estrenes que encara no s’han enregistrat. Un espectacle pensat per la intimitat i la recerca d’equilibri. La guitarra “mixta” de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs.

No és en cap cas una música abrandada. Es tracta d’un espai inefable construït amb gèneres diversos en què el jazz i el flamenc tenen un paper fonamental. És una manera de dir assossegada, molt refinada.

Hi ha una voluntat lírica molt clara però també hi ha sonoritats molt elaborades que busquen camins diferents. Fascinant per les composicions, per la llibertat d’aquestes músiques i el sentit pregon d’un toc contrapesat, molt directe, mai circums?pecte. A tot això hi cal afegir dos músics extraordinaris com Marc Prat i Arnau Figueres. No es pot demanar més.

L’espectacle que va seguir a l’acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d’enguany va ser esplèndid.

El vintè aniversari de l’enyorat cantautor i poeta d’Alcoi ens va portar L’Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l’actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l’Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: “en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía”. En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s’és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d’aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l’andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d’Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.

Dissabte a l’Auditori Municipal de Terrassa, va ser un exemple de com amb molt pocs recursos instrumentals, una guitarra i tres veus, és possible construir tot un món d’evocacions i desafiaments. Amb suavitat i aquella calma interior que tant cultiva, encara més en la seva obra madura, Toti Soler, i sense dimitir del nervi i del verb alçat. Va ser un deliciós recorregut per plecs expressius d’Ovidi Montllor, per les seves cançons captivadores, els seus ideals i les seves complicades poètiques, assentat en una guitarra que és una enciclopèdia i realçat, si pot ser, amb dos còmplices de registres molt complementaris: dolçament rigorós, el de Gemma Humet, i aspre, i amb molt pòsit, el de Joan Massotkleiner. Nit d’estrena per a Barnasants i, com és costum, paraules fogoses del seu director, Pere Camps, que va subratllar el paper de la cultura com a «aliment de l’ànima, del pensament crític i la transformació social» davant un auditori que incloïa el conseller Ferran Mascarell i representants polítics i sindicals com Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) i Joan Carles Gallego (CCOO). Paraules que van sintonitzar amb l’esperit tan líric com batallador de L’Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trio va obrir amb aquesta peça basada en un text de Salvat-Papasseit. Veu cristal·lina, refrescant, la d’Humet, però no candorosa, amb refilets madurs molt mediterranis i intel·ligència per casar cada síl·laba amb els a vegades tortuosos trajectes melòdics de les cançons i de les evolucions de Soler en els trastos de la seva guitarra. Precises incursions en La fera ferotge, Perquè vull i Homenatge a Teresa, i un M’aclame a tu, amb la seva veu i la de Soler afegint-se al final, amb unes estrofes que van ser una festa. Esplendor que va casar amb la voluptuositat d’Els amants, poema d’Estellés declamat amb tota la passió i autoritat per Massotkleiner, fent pensar en el mateix Ovidi. GUITARRA GENEROSA / Cançons i poemes es van alternar en seqüències plenes de vida, del sarcasme de Va com va a les cites vehements a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol i Pere Quart, amb una guitarra que no necessitava emfatitzar el seu virtuosisme per seduir; generosa i sensible a cada canvi d’ànim, i que va afrontar sola un altre homenatge, potser encara més personal, en la melancòlica Léo Ferré. Tancant, Tot explota pel cap o per la pota, i víctors a l’auditori. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, ell també hi era.