Era la presentació de l’últim àlbum de Toti Soler, El temps que s’atura, però en realitat el concert va anar molt més enllà.

Es van poder escoltar cançons antigues i un parell d’estrenes que encara no s’han enregistrat. Un espectacle pensat per la intimitat i la recerca d’equilibri. La guitarra “mixta” de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs.

No és en cap cas una música abrandada. Es tracta d’un espai inefable construït amb gèneres diversos en què el jazz i el flamenc tenen un paper fonamental. És una manera de dir assossegada, molt refinada.

Hi ha una voluntat lírica molt clara però també hi ha sonoritats molt elaborades que busquen camins diferents. Fascinant per les composicions, per la llibertat d’aquestes músiques i el sentit pregon d’un toc contrapesat, molt directe, mai circums?pecte. A tot això hi cal afegir dos músics extraordinaris com Marc Prat i Arnau Figueres. No es pot demanar més.