I si fóssim normals?

L’espectacle que va seguir a l’acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d’enguany va ser esplèndid.

El vintè aniversari de l’enyorat cantautor i poeta d’Alcoi ens va portar L’Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l’actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l’Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: “en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía”. En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s’és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d’aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l’andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d’Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.