L’obertura del 20è Barnasants

Dissabte a l’Auditori Municipal de Terrassa, va ser un exemple de com amb molt pocs recursos instrumentals, una guitarra i tres veus, és possible construir tot un món d’evocacions i desafiaments. Amb suavitat i aquella calma interior que tant cultiva, encara més en la seva obra madura, Toti Soler, i sense dimitir del nervi i del verb alçat. Va ser un deliciós recorregut per plecs expressius d’Ovidi Montllor, per les seves cançons captivadores, els seus ideals i les seves complicades poètiques, assentat en una guitarra que és una enciclopèdia i realçat, si pot ser, amb dos còmplices de registres molt complementaris: dolçament rigorós, el de Gemma Humet, i aspre, i amb molt pòsit, el de Joan Massotkleiner. Nit d’estrena per a Barnasants i, com és costum, paraules fogoses del seu director, Pere Camps, que va subratllar el paper de la cultura com a «aliment de l’ànima, del pensament crític i la transformació social» davant un auditori que incloïa el conseller Ferran Mascarell i representants polítics i sindicals com Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) i Joan Carles Gallego (CCOO). Paraules que van sintonitzar amb l’esperit tan líric com batallador de L’Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trio va obrir amb aquesta peça basada en un text de Salvat-Papasseit. Veu cristal·lina, refrescant, la d’Humet, però no candorosa, amb refilets madurs molt mediterranis i intel·ligència per casar cada síl·laba amb els a vegades tortuosos trajectes melòdics de les cançons i de les evolucions de Soler en els trastos de la seva guitarra. Precises incursions en La fera ferotge, Perquè vull i Homenatge a Teresa, i un M’aclame a tu, amb la seva veu i la de Soler afegint-se al final, amb unes estrofes que van ser una festa. Esplendor que va casar amb la voluptuositat d’Els amants, poema d’Estellés declamat amb tota la passió i autoritat per Massotkleiner, fent pensar en el mateix Ovidi. GUITARRA GENEROSA / Cançons i poemes es van alternar en seqüències plenes de vida, del sarcasme de Va com va a les cites vehements a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol i Pere Quart, amb una guitarra que no necessitava emfatitzar el seu virtuosisme per seduir; generosa i sensible a cada canvi d’ànim, i que va afrontar sola un altre homenatge, potser encara més personal, en la melancòlica Léo Ferré. Tancant, Tot explota pel cap o per la pota, i víctors a l’auditori. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, ell també hi era.