L’últim disc de Toti Soler, amb el propòsit d’escriure aquest article a raig, de manera automàtica. A la botiga, quan l’he demanat, m’han dit: “És a la secció de pop-rock nacional”. Les classificacions musicals són absurdes. Primera alegria: sona Sardana flamenca, més continguda de com la recordava d’aquell disc fundacional i fulgurant, El gat blanc. Els aspirants a guitarristes dels anys setanta se’l sabien de memòria i no podien preveure (o sí) que acabaria sent la pedra filosofal de moltes fusions. A la fotografia de la caràtula es veu el músic passejant amb dos nens que potser són els seus néts. Soler sempre ha estat un artista familiar: pare compositor, germà instrumentista, fills còmplices o inspiradors (de Laia o Àlex) i amics reals i virtuals (Ovidi Montllor, Pere Quart, Miguel Hernández, Joan Vinyoli, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit). Aquesta deu ser la raó de viure: un lloc (Palau-Sator), una vocació (la música, la poesia), una família, un amor (si pot ser), un repertori per ser interpretat tant davant d’una llar de foc com amb espardenyes i vora del mar i uns quants fidels que, cada cop que fa un disc, correm a comprar-lo per injectar-nos a la vena una manera profunda, transparent i reconfortant de fer música. Tot i que no té veu, Soler canta, i, quan se n’atipa, busca algú que canti per ell (si pot ser un àngel enganyosament fràgil, millor). Toca una guitarra del luthier suís Philippe Jean-Mairet. Les guitarres són un perill. Els casinos tenen una llista de ludòpates a qui no deixen entrar. Les botigues d’instruments també n’haurien de tenir i prohibir-me l’entrada. Una vegada vaig anar a Palau-Sator a entrevistar Soler. De camí, vaig avançar un ciclista que s’assemblava a Lance Armstrong. Vaig frenar per comprovar-ho i, en efecte, era ell. Soler s’acabava de llevar i tenia lleganyes a les paraules. Vam parlar poc, per timidesa i perquè, de fet, jo només volia fer-me una idea d’on vivia el compositor d’Em dius que el nostre amor, que és una de les cançons que més m’agraden. Fa uns mesos, me’l vaig trobar pel carrer i el vaig saludar de lluny, sense saber què dir-li. Aquesta paràlisi provocada per l’admiració i el respecte només l’he tingut amb Johan Cruyff i Toti Soler. Deuen assemblar-se en alguna cosa però ara no sé quina. Si no estigués escrivint aquest article a raig, de manera insensata, em faria vergonya dir el que ara vaig a dir: Soler actualitza una sensibilitat de modernitat clàssica semblant a la que representa Frederic Mompou i, com confirma Raó de viure, és la màxima autoritat a l’hora d’interpretar els nostres poetes.ns primigènies d’en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi…) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l’emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l’ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M’aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre’n detall, d’aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l’esforç de l’art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l’experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l’amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se’n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.