I no se’l va tornar a veure si no és gairebé tímid extraient, a l’hora de la copa i el cigar, un número del sorteig a favor de l’Oncolliga, un espectador qualsevol podria explicar que acabava d’assistir al recital d’un intèrpret educat i pulcre, potser d’un virtuós i tot, si no fos que de tant abusar-ne aquest adjectiu s’ha tornat glacial, quasi improcedent per referir-se a algú que no aspira pas a exhibir-se, sinó a comunicar-se amb la gent. En realitat al davant acabàvem de tenir Toti Soler, un músic que fa més de quaranta anys que es baralla amb les cordes de la guitarra per exfoliar-les del virtuosisme mort que tenen a vegades els acords massa perfectes i que, en el segon concert del Gastromusical del Molí de l’Escala, va reprendre una desena dels temes més significatius de la seva trajectòria com qui ensenya les fotos de família d’una casa acollidora i ben endreçada: una casa on faria bo de viure-hi. Ja era una declaració d’intencions que hagués obert l’actuació amb El pas del temps, un tema que en efecte agafa la vida amb els dits i la deixa suspesa d’una nota que flueix, amb suavitat, amb tendresa, estimant la seva demora, el seu enredar-se entre les cordes per anar ajornant l’extinció, i que una tan explícita introducció servís per recordar els amics Léo Ferré i Ovidi Montllor, i el seu avi, Alexandre Galí. Acompanyat amb sobrietat, amb una compenetració exquisida, per Marc Prat al contrabaix i Jaume Catà a la percussió, Toti Soler va commoure amb la cançó sefardita Esta montaña de enfrente, va enlluernar amb la gosadia de la ja clàssica Sardana flamenca, va deixar-nos encalmar amb Vida secreta, va enjogassar-nos amb una cançó del camp de Mallorca, i va fer-nos sentir nostàlgics de paisatges tan llunyans que quasi són imaginats amb Lydda, la ciutat palestina on diuen que va morir sant Jordi. Va tenir, a més, l’astúcia de reservar per al final un quadre tan fabulós com el que dibuixa a Vladimir Maiakovski, que reprodueix la turbulència de l’ànima del poeta rus adoptant la forma d’una música d’intriga, amb udols de vent siberià i estampida de cavalls al galop, frenètics i enfurits, i de regalar, en l’únic bis que va oferir, l’esplèndida Suzanne traduïda per Josep M. Andreu, per arrodonir el viatge de tornada a casa, la circularitat del temps. La fórmula del Gastromusical, que arriba a la cinquena edició, es confirma com una de les més apetitoses de l’estiu, no només per les excel·lències de la cuina de Jordi Jacas i la solvència dels intèrprets convidats, sinó perquè aconsegueix que, quan arriba a les postres, un desitgi que el sopar no acabés, i quan els músics comencen a tocar, el que voldria és que no acabés mai el concert.