Per molt que hi hagi qui li giri l’esquena, a ningú no se li escapa que Toti Soler és el guitarrista més important que té la nostra música popular des de fa quatre dècades i escaig.

Començant per les innovacions elèctriques en els temps progressius d’OM, i continuant amb el paper destacat com a pioner de la fusió flamenca, l’autor “d’El gat blanc” ha desenvolupat pel mateix preu una interessant via creativa compartint protagonisme amb rapsodes i cantants que va assolir sens dubte la màxima expressió al costat del gran Ovidi Montllor. En l’última temptativa en aquest terreny, Toti Soler col-labora amb Sílvia Pérez Cruz, una cantant multidimensional que vam poder veure triomfar recentment en la seva vis cubanitzada al costat de Javier Colina. Amb tot dat i beneït per endavant, i una enorme expectació en l’ambient, el guitarrista i la cantant van començar amb “Bésame mucho” el recital en el Festival de Guitarra, articulat majoritàriament entorn de versions de cançons clàssiques del patrimoni llatinoamericà combinades amb alguns originals i textos musicats de poetes catalans. Amb la demostració d’una entesa òptima entre tots dos, els artistes van abordar amb gràcia pals tan diversos com una zamba argentina d’Atahualpa Yupanki “Piedra y camino”, un fado d’Amalia Rodrigues “Lagrima” o una copla de tota la vida “Penita, pena” cantada meravellosament per una Sílvia Pérez Cruz que s’encoratja en les “jonduras”. Bastant menys interessant van resultar les aproximacions a la música brasilera, amb dues cançons emblemàtiques: “Chega de saudade”de Joâo Gilberto i “A felicidade” de Vinicius de Moraes i A. C. Jobim que va empendre d’una manera excessivament maquinal. D’altre banda i en un territori molt més proper, Pérez Cruz va prodigar profunditat en “L’ou de la mort blanca”, un preciós tema d’autoria pròpia sobre un poema de Maria Mercè Marçal, per recollir més tard una de les ovacions més importants de la nit amb la interpretació refrescant de “Em dius que el nostre amor”, tot un clàssic del cançoner de Toti que amb 43 anys conserva el resplendor intacte. Ja en els bisos, i en l’únic tema instrumental de la nit, el guitarrista ens va fer tocar el cel amb els dits a propòsit d’un tema magnífic titulat paradoxalment “El crit”. El públic, dret, va acomiadar amb aplaudiments eixordadors a aquest tàndem artístic tan lluminós. Parafrasejant la gran Lídia de Cadaqués, exímia veu popular elevada als altars per Salvador Dalí i Eugeni D’Ors: hi ha claror.