Toti Discography Concerts Agenda Press Photos Contact Videos CD-Shop
Toti Soler nunca ha sido artista de fastos y pompas, y menos ahora que parece sentirse en un momento de sigilosa plenitud, en que lanza discos con títulos como ‘Transparències’, el nuevo, aspirando a que su música sea un cristal a través del cual se acceda al alma del mundo. Dicho así quizá suene pretencioso, cuando él es todo lo contrario, y no hubo más que verle este jueves, practicando su discreta idea de recital de aniversario en el teatro de Sarrià. Una conmemoración, cómo no, de una cifra no redonda, esos “més de 50 anys” de carrera, como quien llega tarde a su propia felicitación, que escenificó sin salirse de su normalidad cotidiana, con sus cómplices habituales y un público que le sigue de cerca. Sin pastel de cumpleaños ni invitados especiales, ajeno a la noción, tan actual, de evento, tan solo dejando que su guitarra hablara por él desde la primera pieza, una de esas ‘transparències’ instrumentales, cuyo título lo dijo todo: ‘No ho sé… No preguntis’. TRÍO EN TENSIÓN - Pero nos gusta también Toti Soler cuando canta, porque su voz es emotiva sin poner énfasis alguno en serlo, con una espartana naturalidad, como en ‘Amiga callada’, la pieza que abría su fundamental primer álbum en solitario, ‘Liebeslied’ (1972). Tras ella entraron en escena Marc Prat (contrabajo) y Arnau Figueres (percusión), y en esa forma de trío cobraron nueva vida otras piezas receptivas a sus giros improvisados, como una temperamental ‘Léo Ferré’. En el corazón del recital, el tránsito hacia la vida contemplativa de ‘Amic i amat’, con hondo, oceánico, recitado de Joan Massotkleiner, asentado en los arpegios enrevesados del guitarrista. Camino de las planicies de esas ‘cançons d’un minut’ abordadas con educada exuberancia por Gemma Humet, que, apuntó Toti Soler, “avui no ve sola”, en alusión a su visible embarazo. Y Ovidi, siempre Ovidi, invocado con poder, elevando el tono, en piezas como ‘Va com va’, ‘M’aclame a tu’ y ‘Perquè vull’, señalizando un desenlace de la noche que, a través de las salvas de aplausos, condujo a la enorme, tan concurrida, ‘Petita festa’. “Som tres: la lluna, jo i l’ombra que em seguia”. Y el teatro de Sarrià, colándose en la celebración de puntillas, tratando de no hacerse notar demasiado.
  Jordi Bianciotto
EL PERIÓDICO, 04.11.2016
 
La trayectoria de Toti Soler en otro país habría merecido hace tiempo unos cuantos cum laude y otros reconocimientos a la vista del balance artístico de un músico que ha escrito algunas de las páginas más bellas de la música popular de los últimos 50 años fuera de modas o imperativos. Más que un músico a contracorriente, un creador al dictado siempre de una sensibilidad extrema. El temps que s'atura, su último trabajo, coincide con la celebración de su medio siglo de trayectoria y señala ese grado de clasicismo y excelencia que ha ido depositando en todas estas décadas solo o en compañía, desde la música o canción de autor y en diferentes encuentros. Para gozar de ese tiempo detenido, las voces de Gemma Humet y Laia Soler se funden de nuevo con la música y la propia voz de Soler. Cuando el término «mediterráneo» salpica tantos trabajos, la obra de Soler reescribe con elegancia esa geografía musical a partir de la contemporaneidad sumando al festín la otra música, la lírica de los poetas.
  Carles Gámez
EL PAÍS, Babelia, 25.12.2015
 
I si fóssim normals? L'espectacle que va seguir a l'acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d'enguany va ser esplèndid. El vintè aniversari de l'enyorat cantautor i poeta d'Alcoi ens va portar L'Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l'actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l'Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: "en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía". En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s'és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d'aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l'andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d'Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.
  Marta Alòs
Diari Segre, 16.11.2015
 
EN TOTI SOLER I COMPANYIA El proppassat 20 d'abril vaig fer cap al claustre de Sant Domènec de la Universitat de Girona, per escoltar el concert que es celebrava en commemoració del vintè aniversari de la mort de l'Ovidi Montllor. La vaig encertar de ple. El programa presagiava una vetllada formidable a través de noms tan il·lustres com els de J. Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, J.M. de Sagarra, Blai Bonet, Miquel Martí i Pol, Pere Quart i els mateixos Ovidi Montllor i Toti Soler, que eren els principals protagonistes de l'acte. Efectivament, el concert va complir amb escreix les expectatives, fins al punt d'arribar a emocionar-me de forma evident. Això només és possible quan l'excel·lència d'uns poemes i unes partitures es complementa amb unes interpretacions de qualitat excepcional. I aquest va ser el cas. La força narrativa d'en Joan Massotkleiner, la sensibilitat musical de la Gemma Humet, la riquesa harmònica que desprèn la guitarra d'en Toti Soler i el talent de tots plegats, varen constituir el contrapunt just perquè els textos dels poetes citats lluïssin el seu màxim esplendor. En un temps de culte exagerat a la vulgaritat com el que ens ha tocat viure, l'esforç contra corrent d'aquests artistes per mantenir-se fidels als seus principis representa una alenada d'aire fresc. I també un cant a l'esperança perquè, mentre perduri, tindrem la porta oberta a la possibilitat que aquest país, culturalment tant miserable, acabi adonant-se dels seus errors i decideixi fer-se mereixedor dels artistes que l'honren.
  Antoni Mas i Bou
La Nota. Butlletí del Musicat, 21.05.2015
 
La apertura del 20º Barnasants, el sábado en el Auditori Municipal de Terrassa, fue un ejemplo de cómo con muy pocos recursos instrumentales, tan solo una guitarra y tres voces, es posible construir todo un mundo de evocaciones y desafíos. Con suavidad y esa calma interior que tanto cultiva, más aún en su obra madura, Toti Soler, y sin dimitir del nervio y del verbo alzado. Fue un delicioso recorrido por pliegues expresivos de Ovidi Montllor, por sus canciones cautivadoras, sus ideales y sus complicades poéticas, asentado en una guitarra que es una enciclopedia y realzado, si cabe, con dos cómplices de registros muy complementarios: dulcemente riguroso, el de Gemma Humet, y áspero, y con mucho poso, el de Joan Massotkleiner. Noche de estreno para Barnasants y, como es costumbre, palabras fogosas de su director, Pere Camps, que subrayó el papel de la cultura como «alimento del alma, del pensamiento crítico y la transformación social» ante un auditorio que incluía al conseller Ferran Mascarell y a representantes políticos y sindicales como Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) y Joan Carles Gallego (CCOO). Palabras que sintonizaron con el espíritu tan lírico como batallador de L'Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trío abrió con esta pieza basada en un texto de Salvat-Papasseit. Voz cristalina, refrescante, la de Humet, pero no candorosa, con quiebros maduros muy mediterráneos e inteligencia para casar cada sílaba con los a veces tortuosos trayectos melódicos de las canciones y de las evoluciones de Soler en los trastes de su guitarra. Precisas incursiones en La fera ferotge, Perquè vull y Homenatge a Teresa, y un M'aclame a tu, con su voz y la de Soler sumándose al final, cuyas estrofas fueron una fiesta. Esplendor que casó con la voluptuosidad de Els amants, poema de Estellés declamado con toda la pasión y autoridad por Massotkleiner, haciendo pensar en el propio Ovidi. Canciones y poemas se alternaron en secuencias llenas de vida, del sarcasmo de Va com va a las citas vehementes a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol y Pere Quart, junto a una guitarra que no necesitaba enfatizar su virtuosismo para seducir; generosa y sensible a cada cambio de ánimo, y que afrontó sola otro homenaje, quizá aún más personal, en la melancólica Léo Ferré. Cerrando, Tot explota pel cap o per la pota, y vítores en el auditorio. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, él también estaba allí.
  Jordi Bianciotto
EL PERIÓDICO, 26.01.2015
 
S'arranca el Toti, acompanyat de contrabaix i d'un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l'eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d'un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d'emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d'en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi...) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l'emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l'ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M'aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre'n detall, d'aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l'esforç de l'art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l'experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l'amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se'n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.
  Manel Rodríguez
La paraula nostra, 04.02.2013
 
Escolto Raó de viure, l'últim disc de Toti Soler, amb el propòsit d'escriure aquest article a raig, de manera automàtica. A la botiga, quan l'he demanat, m'han dit: “És a la secció de pop-rock nacional”. Les classificacions musicals són absurdes. Primera alegria: sona Sardana flamenca, més continguda de com la recordava d'aquell disc fundacional i fulgurant, El gat blanc. Els aspirants a guitarristes dels anys setanta se'l sabien de memòria i no podien preveure (o sí) que acabaria sent la pedra filosofal de moltes fusions. A la fotografia de la caràtula es veu el músic passejant amb dos nens que potser són els seus néts. Soler sempre ha estat un artista familiar: pare compositor, germà instrumentista, fills còmplices o inspiradors (de Laia o Àlex) i amics reals i virtuals (Ovidi Montllor, Pere Quart, Miguel Hernández, Joan Vinyoli, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit). Aquesta deu ser la raó de viure: un lloc (Palau-Sator), una vocació (la música, la poesia), una família, un amor (si pot ser), un repertori per ser interpretat tant davant d'una llar de foc com amb espardenyes i vora del mar i uns quants fidels que, cada cop que fa un disc, correm a comprar-lo per injectar-nos a la vena una manera profunda, transparent i reconfortant de fer música. Tot i que no té veu, Soler canta, i, quan se n'atipa, busca algú que canti per ell (si pot ser un àngel enganyosament fràgil, millor). Toca una guitarra del luthier suís Philippe Jean-Mairet. Les guitarres són un perill. Els casinos tenen una llista de ludòpates a qui no deixen entrar. Les botigues d'instruments també n'haurien de tenir i prohibir-me l'entrada. Una vegada vaig anar a Palau-Sator a entrevistar Soler. De camí, vaig avançar un ciclista que s'assemblava a Lance Armstrong. Vaig frenar per comprovar-ho i, en efecte, era ell. Soler s'acabava de llevar i tenia lleganyes a les paraules. Vam parlar poc, per timidesa i perquè, de fet, jo només volia fer-me una idea d'on vivia el compositor d'Em dius que el nostre amor, que és una de les cançons que més m'agraden. Fa uns mesos, me'l vaig trobar pel carrer i el vaig saludar de lluny, sense saber què dir-li. Aquesta paràlisi provocada per l'admiració i el respecte només l'he tingut amb Johan Cruyff i Toti Soler. Deuen assemblar-se en alguna cosa però ara no sé quina. Si no estigués escrivint aquest article a raig, de manera insensata, em faria vergonya dir el que ara vaig a dir: Soler actualitza una sensibilitat de modernitat clàssica semblant a la que representa Frederic Mompou i, com confirma Raó de viure, és la màxima autoritat a l'hora d'interpretar els nostres poetes.
  Sergi Pàmies
La Vanguardia, 03.02.2012
 
El nuevo disco de Toti Soler es una sucesión de emocionantes canciones repletas de razones vitales e imperecederas. Lo ha bautizado Raó de viure, y vuelve a dar muestras de un exquisito minimalismo en temas como el que bautiza el álbum o en la instrumental Soledat. Pero para abrir el compacto Soler ha recuperado una de sus piezas más emblemáticas: esa Sardana flamenca que grabó en 1994 y con la que deja de manifiesto su voluntad de seguir reivindicando «la música de aquí». «Nuestro origen no está en el blues, el rock, el folk... Veo muy despistadas a algunas de las bandas catalanas que triunfan ahora», se lamenta. «Es una vergüenza: ¿Dónde está la memoria, nuestra cultura?», insiste el guitarrista que mejor conoció a Ovidi Montllor, a quien vuelve a rescatar del olvido incorporando una de sus canciones en este álbum, La samarreta. «Estamos en un país que no tiene memoria, que olvida lo que se ha vivido, lo que me parece una ruptura muy absurda. De hecho, Ovidi ya lo pronosticó en los 80. Esta desinformación es lamentable». Si de algo se siente orgulloso Soler es de «esos 25 años» que actuó con Montllor, y de haber compartido partituras y estudio de grabación con el mismísimo Leo Ferré. «Era uno de mis ídolos, a quien en casa ya escuchaba con solo 12 años, así que no veas cuando me encontré tocando con él. Me enseñó una forma de trabajar, un talante que desde entonces aplico: dejar que el otro aporte su libertad para que dé lo mejor sí». Soler recuerda que Ferré no le dejó ensayar cuando grabaron su primera pieza juntos en el estudio. Esta misma filosofía es la que ha practicado, por ejemplo, con su nueva cómplice, Sílvia Pérez Cruz, una de las cinco voces femeninas que aparecen en Raó de viure. Con ella interpreta el poema de Miguel Hernández (El corazón es agua), pieza que desde hace año y medio abordan juntos en los escenarios. Sus otras mujeres son: Luisa Oswaldo Cruz (Alpargata e violao), Montse Vellvehí (Que sigui la meva ànima), Gemma Humet (Penyora d’amor) y, por último, su hija Laia Soler (Aurora). «Y es que la saga continúa», admite, entre risas. Soler tiene discos de su bisabuelo, barítono, grabados en Milán en 1900. «Su nombre real era Jaume Bachs, pero se hacía llamar Angelo Angioletti para salir el primero en el orden alfabético –recuerda–. En su tiempo era reconocido y recorrió medio mundo. Y mi abuela, que le acompañaba, hacía en los hoteles el resto de papeles de las óperas para que él ensayara». Su padre, médico, se fue a la guerra con un violín e hizo los primeros encefalogramas de España: «Era un inventor que tocaba desde música del renacimiento ¡hasta electrónica!» Su madre, que murió cuando él tenía solo 5 años, «era una gran pianista». Y en su casa siempre le han dicho que él cantaba afinando antes de hablar. Pero a Soler lo que en seguida le atrajo fue la guitarra. Y dedicarse a una profesión que cada vez ve más prostituida. «El arte y la cultura del ocio, esa que consiste en vender cuanto más mejor, son dos cosas distintas. El arte existe por sí solo, y sale solo cuándo y dónde quiere».
  Núria Martorell
El Periódico, 18.12.2011
 
Perquè va sortir a l'escenari a mig pair encara el rostit, perquè va tocar quasi com si fos sol, sense falsos lluïments ni artificis, perquè en acabat va retirar-se discretament amb la guitarra a coll i no se'l va tornar a veure si no és gairebé tímid extraient, a l'hora de la copa i el cigar, un número del sorteig a favor de l'Oncolliga, un espectador qualsevol podria explicar que acabava d'assistir al recital d'un intèrpret educat i pulcre, potser d'un virtuós i tot, si no fos que de tant abusar-ne aquest adjectiu s'ha tornat glacial, quasi improcedent per referir-se a algú que no aspira pas a exhibir-se, sinó a comunicar-se amb la gent. En realitat al davant acabàvem de tenir Toti Soler, un músic que fa més de quaranta anys que es baralla amb les cordes de la guitarra per exfoliar-les del virtuosisme mort que tenen a vegades els acords massa perfectes i que, en el segon concert del Gastromusical del Molí de l'Escala, va reprendre una desena dels temes més significatius de la seva trajectòria com qui ensenya les fotos de família d'una casa acollidora i ben endreçada: una casa on faria bo de viure-hi. Ja era una declaració d'intencions que hagués obert l'actuació amb El pas del temps, un tema que en efecte agafa la vida amb els dits i la deixa suspesa d'una nota que flueix, amb suavitat, amb tendresa, estimant la seva demora, el seu enredar-se entre les cordes per anar ajornant l'extinció, i que una tan explícita introducció servís per recordar els amics Léo Ferré i Ovidi Montllor, i el seu avi, Alexandre Galí. Acompanyat amb sobrietat, amb una compenetració exquisida, per Marc Prat al contrabaix i Jaume Catà a la percussió, Toti Soler va commoure amb la cançó sefardita Esta montaña de enfrente, va enlluernar amb la gosadia de la ja clàssica Sardana flamenca, va deixar-nos encalmar amb Vida secreta, va enjogassar-nos amb una cançó del camp de Mallorca, i va fer-nos sentir nostàlgics de paisatges tan llunyans que quasi són imaginats amb Lydda, la ciutat palestina on diuen que va morir sant Jordi. Va tenir, a més, l'astúcia de reservar per al final un quadre tan fabulós com el que dibuixa a Vladimir Maiakovski, que reprodueix la turbulència de l'ànima del poeta rus adoptant la forma d'una música d'intriga, amb udols de vent siberià i estampida de cavalls al galop, frenètics i enfurits, i de regalar, en l'únic bis que va oferir, l'esplèndida Suzanne traduïda per Josep M. Andreu, per arrodonir el viatge de tornada a casa, la circularitat del temps. La fórmula del Gastromusical, que arriba a la cinquena edició, es confirma com una de les més apetitoses de l'estiu, no només per les excel·lències de la cuina de Jordi Jacas i la solvència dels intèrprets convidats, sinó perquè aconsegueix que, quan arriba a les postres, un desitgi que el sopar no acabés, i quan els músics comencen a tocar, el que voldria és que no acabés mai el concert.
  Eva Vàzquez
El Punt Avui. Comarques Gironines, 12.08.2011
 
Por mucho que algunos intenten negarle el pan y la sal, no escapa a nadie que Toti Soler es el guitarrista más importante con que cuenta nuestra música popular desde hace cuatro décadas y pico. Partiendo de sus inovaciones eléctricas en los tiempos "progresivos" de OM, y continuando con su destacado papel como pionero de la fusión flamenca, el autor de "El gat blanc" ha desarrollado por el mismo precio una interesante vía creativa compartiendo protagonismo con rapsodas y cantantes, que alcanzó sin duda su máxima expresión a la vera del gran Ovidi Montllor. En su última tentativa en este terreno, Toti Soler colabora con Sílvia Pérez Cruz, una cantante multidimensional a la que pudimos ver triunfar recientemente en su vis cubanizada junto a Javier Colina. Con todo el pescado vendido de antemano, y una enorme expectación en el ambiente, el guitarrista y la cantante iniciaron con "Bésame mucho" su recital en el Festival de Guitarra, articulado mayormente en torno a versiones de canciones clásicas del acervo latinoamericano combinadas con algunos originales y textos musicados de poetas catalanes. Demostrando un óptimo entendimiento entre las partes, los artistas abordaron con donosura palos tan diversos como una zamba argentina de Atahualpa Yupanki "Piedra y camino", un fado de Amalia Rodrigues "Lagrima" o una copla de toda la vida "Penita, pena" maravillosamente cantada por una Sílvia Pérez Cruz que se crece con las "jonduras". Bastante menos interesante resultaron sus aproximaciones a la música brasileña, con dos emblemáticas canciones: "Chega de saudade", de Joâo Gilberto y "A felicidade", de Vinicius de Moraes y A. C. Jobim que la cantante acometió de un modo excesivamente maquinal. Por otra parte, y en un territorio mucho más cercano, Pérez Cruz derrochó profundidad en "L'ou de la mort blanca", un precioso tema de autoría propia sobre un poema de Maria Mercè Marçal, para cosechar más tarde una de las mayores ovaciones de la noche con su refrescante interpretación de "Em dius que el nostre amor", todo un clásico del cancionero de Toti que a sus 43 años conserva intacta su tersura. Ya en los bises, y en el único tema instrumental de la noche, el guitarrista nos hizo tocar el cielo con los dedos a propósito de un magnífico tema titulado paradójicamente "El crit". Puesto en pie, el público despidió con atronadoras salvas de aplausos a este tándem artístico tan luminoso. Parafraseando a la gran Lidia de Cadaqués, eximia voz popular elevada a los altares por Salvador Dalí y Eugeni D'Ors: hay claridad.
  Karles Torra
La Vanguardia, 14.05.2011
 
La virtuose de la musique classique espagnole, Toti Soler s’est produite hier soir dans la salle culturelle de l’Ambassade d’Espagne en Mauritanie devant un public nombreux. L’artiste a superbement interprété plusieurs titres de son chef d’œuvre. « C’était un véritable régal, commente un ambassadeur qui a été visiblement bercé par les notes ». Né en 1949 à côté de Barcelone, l’artiste a étudié la musique dans cette ville avant de poursuivre à Londres. Il développe son talent avec plusieurs rencontres avec de grands noms. Le bluesman américain Taj Mahal, l’acteur et réalisateur Ugo Tognazzi … Sa musique croise le Flamenco, s’enrichit de sonorités indo-europo-andalouses. Avec la venue de grand maître, c’est un très beau cadeau que l’Ambassade d’Espagne nous offre à l’occasion de sa présidence de l’Union européenne.
 
Thiaski, 18.04.2010
 
Avec sa guitare, sa voix et ses silences, Soler distille un son cristallin sans équivalent. Classique, folk, jazz, flamenco, musiques orientales, sont les influences les plus marquantes de son répertoire. Né sous le joug de la dictadure franquiste, près de Barcelone, Soler fait partie de cette génération d'artistes qui participe à la libération de l'expression artistique catalane.
  Patrick Duval
Musiques de Nuit, 13.01.2010
 
El llega, se sienta y hace lo que mejor sabe, es decir, comunicar con una guitarra que es una prolongación de su persona. Sin emociones fingidas ni juegos de manos teatrales. Aún siendo un guitarrista excepcional, que sabe cuando y como una improvisación está justificada, Toti Soler, a lomos de esa aromática Vita Nuova, no se impone solo por su virtuosismo, sino por su concepto global, por esa serenidad que desarma.
  Jordi Bianciotto
El Periódico de Catalunya, 17.11.2002
 
Si cierras los ojos y te concentras mientras suenan las canciones (breves o brevíssimas, con letra o no), descubres pisadas de música culta y fogonazos de ironía popular, un latido que responde a un documentado respeto, sin venerarlos, por el pasado y el presente.
  Sergi Pàmies
El Pais, 17.11.2002
 
Top of Page