Toti Discography Concerts Agenda Press Photos Contact Videos CD-Shop
Toti Soler nunca ha sido artista de fastos y pompas, y menos ahora que parece sentirse en un momento de sigilosa plenitud, en que lanza discos con títulos como ‘Transparències’, el nuevo, aspirando a que su música sea un cristal a través del cual se acceda al alma del mundo. Dicho así quizá suene pretencioso, cuando él es todo lo contrario, y no hubo más que verle este jueves, practicando su discreta idea de recital de aniversario en el teatro de Sarrià. Una conmemoración, cómo no, de una cifra no redonda, esos “més de 50 anys” de carrera, como quien llega tarde a su propia felicitación, que escenificó sin salirse de su normalidad cotidiana, con sus cómplices habituales y un público que le sigue de cerca. Sin pastel de cumpleaños ni invitados especiales, ajeno a la noción, tan actual, de evento, tan solo dejando que su guitarra hablara por él desde la primera pieza, una de esas ‘transparències’ instrumentales, cuyo título lo dijo todo: ‘No ho sé… No preguntis’. TRÍO EN TENSIÓN - Pero nos gusta también Toti Soler cuando canta, porque su voz es emotiva sin poner énfasis alguno en serlo, con una espartana naturalidad, como en ‘Amiga callada’, la pieza que abría su fundamental primer álbum en solitario, ‘Liebeslied’ (1972). Tras ella entraron en escena Marc Prat (contrabajo) y Arnau Figueres (percusión), y en esa forma de trío cobraron nueva vida otras piezas receptivas a sus giros improvisados, como una temperamental ‘Léo Ferré’. En el corazón del recital, el tránsito hacia la vida contemplativa de ‘Amic i amat’, con hondo, oceánico, recitado de Joan Massotkleiner, asentado en los arpegios enrevesados del guitarrista. Camino de las planicies de esas ‘cançons d’un minut’ abordadas con educada exuberancia por Gemma Humet, que, apuntó Toti Soler, “avui no ve sola”, en alusión a su visible embarazo. Y Ovidi, siempre Ovidi, invocado con poder, elevando el tono, en piezas como ‘Va com va’, ‘M’aclame a tu’ y ‘Perquè vull’, señalizando un desenlace de la noche que, a través de las salvas de aplausos, condujo a la enorme, tan concurrida, ‘Petita festa’. “Som tres: la lluna, jo i l’ombra que em seguia”. Y el teatro de Sarrià, colándose en la celebración de puntillas, tratando de no hacerse notar demasiado.
  Jordi Bianciotto
EL PERIÓDICO, 04.11.2016
 
Era la presentació de l'últim àlbum de Toti Soler, El temps que s'atura, però en realitat el concert va anar molt més enllà. Es van poder escoltar cançons antigues i un parell d'estrenes que encara no s'han enregistrat. Un espectacle pensat per la intimitat i la recerca d'equilibri. La guitarra "mixta" de Soler, flamenco-clàssica, sona amb la veu dels destil·lats més purs. No és en cap cas una música abrandada. Es tracta d'un espai inefable construït amb gèneres diversos en què el jazz i el flamenc tenen un paper fonamental. És una manera de dir assossegada, molt refinada. Hi ha una voluntat lírica molt clara però també hi ha sonoritats molt elaborades que busquen camins diferents. Fascinant per les composicions, per la llibertat d'aquestes músiques i el sentit pregon d'un toc contrapesat, molt directe, mai circums?pecte. A tot això hi cal afegir dos músics extraordinaris com Marc Prat i Arnau Figueres. No es pot demanar més.
  Xavier Paset
DIARI DE GIRONA, 10.10.2016
 
La trajectòria de Toti Soler en un altre país hauria merescut fa temps uns quants cum laude i altres reconeixements a la vista del balanç artístic d'un músic que ha escrit algunes de les pàgines més belles de la música popular dels últims 50 anys fora de modes o imperatius. Més que un músic a contracorrent, un creador al dictat sempre d'una sensibilitat extrema. El temps que s'atura, el seu últim treball, coincideix amb la celebració del seu mig segle de trajectòria i assenyala aquest grau de classicisme i excel·lència que ha anat dipositant en totes aquestes dècades sol o en companyia, des de la música o cançó d'autor i en diferents trobades. Per gaudir d'aquest temps que s'atura, les veus de Gemma Humet i Laia Soler es fonen de nou amb la música i la pròpia veu de Soler. Quan el terme «mediterrani» esquitxa tants treballs, l'obra de Soler reescriu amb elegància aquesta geografia musical a partir de la contemporaneïtat sumant al festí l'altra música, la lírica dels poetes.
  Carles Gámez
EL PAÍS, Babelia, 25.12.2015
 
I si fóssim normals? L'espectacle que va seguir a l'acte de concessió dels Premis Literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres d'enguany va ser esplèndid. El vintè aniversari de l'enyorat cantautor i poeta d'Alcoi ens va portar L'Ovidi. Poema sense acabar. Tot i que la perfecció de la cantant Gemma Humet i la de la veu de l'actor Joan Massotkleiner van aconseguir que tornéssim a recordar els nostres millors poetes, Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí Pol, va ser la guitarra del Toti Soler la que hi va posar aquells pessics de sal i pebre que, com deia Montserrat Roig, fa que el plat esdevingui perfecte. Admirant com els dits del gran Toti Soler es movien per damunt del cos allargassat de la guitarra, crec que tots, tots, vam sentir un orgull immens per aquell home menut, discret i que tan poc valorat ha estat pels de casa. Com sempre. En sortir de l'Auditori ens vam entretenir a fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats. Enmig de converses entrecreuades van coincidir a definir Toti Soler com un mestre de mestres. El millor músic contemporani. Qui com ell ha sabut fusionar jazz, blues i flamenc? El poeta, Carles Maria Sanuy, va pronunciar la frase lapidària: "en un país normal, Toti Soler seria lloat, un mestre que no té res a envejar a gent com Paco de Lucía". En Sanuy va dir allò que tots sabem. Que no vivim en un país normal. Un país normal és aquell que òbviament glorifica els seus, que els reconeix, que els condecora, que els respecta i que fa que siguin respectats. Però també quan s'és un país normal, és a dir amb Estat, els altres Estats reconeixen els mèrits d'aquells i els glorifica i els reconeix i els condecora i els respecta. Per això, si fóssim un país normal, potser el català Toti Soler gaudiria a Espanya de la mateixa admiració que, com apuntava Sanuy, un andalús Paco de Lucía. Perquè si fóssim un país normal, no hi faria res que el català Toti Soler exhibís orgullós la seva catalanitat com l'andalús Paco de Lucía exhibia els seus orígens. Però ja sabem que no som ni vivim en un país normal. No tenim Estat i al que per ara pertanyem ens compara amb terroristes d'Estat Islàmic. Per això, perquè no tenim Estat i el que tenim ens juga a la contra, mai no veurem un Nobel català. Víctimes de les pressions de la diplomàcia espanyola van caure candidats com Pau Casals, Josep Trueta, Josep Carner, Pere Casaldàliga, Àngel Guimerà, J.V.Foix o Salvador Espriu. Per això, perquè no som un país normal.
  Marta Alòs
Diari Segre, 16.11.2015
 
EN TOTI SOLER I COMPANYIA El proppassat 20 d'abril vaig fer cap al claustre de Sant Domènec de la Universitat de Girona, per escoltar el concert que es celebrava en commemoració del vintè aniversari de la mort de l'Ovidi Montllor. La vaig encertar de ple. El programa presagiava una vetllada formidable a través de noms tan il·lustres com els de J. Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, J.M. de Sagarra, Blai Bonet, Miquel Martí i Pol, Pere Quart i els mateixos Ovidi Montllor i Toti Soler, que eren els principals protagonistes de l'acte. Efectivament, el concert va complir amb escreix les expectatives, fins al punt d'arribar a emocionar-me de forma evident. Això només és possible quan l'excel·lència d'uns poemes i unes partitures es complementa amb unes interpretacions de qualitat excepcional. I aquest va ser el cas. La força narrativa d'en Joan Massotkleiner, la sensibilitat musical de la Gemma Humet, la riquesa harmònica que desprèn la guitarra d'en Toti Soler i el talent de tots plegats, varen constituir el contrapunt just perquè els textos dels poetes citats lluïssin el seu màxim esplendor. En un temps de culte exagerat a la vulgaritat com el que ens ha tocat viure, l'esforç contra corrent d'aquests artistes per mantenir-se fidels als seus principis representa una alenada d'aire fresc. I també un cant a l'esperança perquè, mentre perduri, tindrem la porta oberta a la possibilitat que aquest país, culturalment tant miserable, acabi adonant-se dels seus errors i decideixi fer-se mereixedor dels artistes que l'honren.
  Antoni Mas i Bou
La Nota. Butlletí del Musicat, 21.05.2015
 
L'obertura del 20è Barnasants, dissabte a l'Auditori Municipal de Terrassa, va ser un exemple de com amb molt pocs recursos instrumentals, una guitarra i tres veus, és possible construir tot un món d'evocacions i desafiaments. Amb suavitat i aquella calma interior que tant cultiva, encara més en la seva obra madura, Toti Soler, i sense dimitir del nervi i del verb alçat. Va ser un deliciós recorregut per plecs expressius d'Ovidi Montllor, per les seves cançons captivadores, els seus ideals i les seves complicades poètiques, assentat en una guitarra que és una enciclopèdia i realçat, si pot ser, amb dos còmplices de registres molt complementaris: dolçament rigorós, el de Gemma Humet, i aspre, i amb molt pòsit, el de Joan Massotkleiner. Nit d'estrena per a Barnasants i, com és costum, paraules fogoses del seu director, Pere Camps, que va subratllar el paper de la cultura com a «aliment de l'ànima, del pensament crític i la transformació social» davant un auditori que incloïa el conseller Ferran Mascarell i representants polítics i sindicals com Joan Herrera (ICV), David Fernàndez (CUP) i Joan Carles Gallego (CCOO). Paraules que van sintonitzar amb l'esperit tan líric com batallador de L'Ovidi, poema sense acabar, el recital que el trio va obrir amb aquesta peça basada en un text de Salvat-Papasseit. Veu cristal·lina, refrescant, la d'Humet, però no candorosa, amb refilets madurs molt mediterranis i intel·ligència per casar cada síl·laba amb els a vegades tortuosos trajectes melòdics de les cançons i de les evolucions de Soler en els trastos de la seva guitarra. Precises incursions en La fera ferotge, Perquè vull i Homenatge a Teresa, i un M'aclame a tu, amb la seva veu i la de Soler afegint-se al final, amb unes estrofes que van ser una festa. Esplendor que va casar amb la voluptuositat d'Els amants, poema d'Estellés declamat amb tota la passió i autoritat per Massotkleiner, fent pensar en el mateix Ovidi. GUITARRA GENEROSA / Cançons i poemes es van alternar en seqüències plenes de vida, del sarcasme de Va com va a les cites vehements a Sagarra, Blai Bonet, Martí i Pol i Pere Quart, amb una guitarra que no necessitava emfatitzar el seu virtuosisme per seduir; generosa i sensible a cada canvi d'ànim, i que va afrontar sola un altre homenatge, potser encara més personal, en la melancòlica Léo Ferré. Tancant, Tot explota pel cap o per la pota, i víctors a l'auditori. «Bé, Ovidi, bé!». Sí, ell també hi era.
  Jordi Bianciotto
EL PERIÓDICO, 26.01.2015
 
S'arranca el Toti, acompanyat de contrabaix i d'un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l'eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d'un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d'emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d'en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi...) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l'emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l'ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M'aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre'n detall, d'aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l'esforç de l'art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l'experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l'amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se'n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.
  Manel Rodríguez
La paraula nostra, 04.02.2013
 
Escolto Raó de viure, l'últim disc de Toti Soler, amb el propòsit d'escriure aquest article a raig, de manera automàtica. A la botiga, quan l'he demanat, m'han dit: “És a la secció de pop-rock nacional”. Les classificacions musicals són absurdes. Primera alegria: sona Sardana flamenca, més continguda de com la recordava d'aquell disc fundacional i fulgurant, El gat blanc. Els aspirants a guitarristes dels anys setanta se'l sabien de memòria i no podien preveure (o sí) que acabaria sent la pedra filosofal de moltes fusions. A la fotografia de la caràtula es veu el músic passejant amb dos nens que potser són els seus néts. Soler sempre ha estat un artista familiar: pare compositor, germà instrumentista, fills còmplices o inspiradors (de Laia o Àlex) i amics reals i virtuals (Ovidi Montllor, Pere Quart, Miguel Hernández, Joan Vinyoli, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit). Aquesta deu ser la raó de viure: un lloc (Palau-Sator), una vocació (la música, la poesia), una família, un amor (si pot ser), un repertori per ser interpretat tant davant d'una llar de foc com amb espardenyes i vora del mar i uns quants fidels que, cada cop que fa un disc, correm a comprar-lo per injectar-nos a la vena una manera profunda, transparent i reconfortant de fer música. Tot i que no té veu, Soler canta, i, quan se n'atipa, busca algú que canti per ell (si pot ser un àngel enganyosament fràgil, millor). Toca una guitarra del luthier suís Philippe Jean-Mairet. Les guitarres són un perill. Els casinos tenen una llista de ludòpates a qui no deixen entrar. Les botigues d'instruments també n'haurien de tenir i prohibir-me l'entrada. Una vegada vaig anar a Palau-Sator a entrevistar Soler. De camí, vaig avançar un ciclista que s'assemblava a Lance Armstrong. Vaig frenar per comprovar-ho i, en efecte, era ell. Soler s'acabava de llevar i tenia lleganyes a les paraules. Vam parlar poc, per timidesa i perquè, de fet, jo només volia fer-me una idea d'on vivia el compositor d'Em dius que el nostre amor, que és una de les cançons que més m'agraden. Fa uns mesos, me'l vaig trobar pel carrer i el vaig saludar de lluny, sense saber què dir-li. Aquesta paràlisi provocada per l'admiració i el respecte només l'he tingut amb Johan Cruyff i Toti Soler. Deuen assemblar-se en alguna cosa però ara no sé quina. Si no estigués escrivint aquest article a raig, de manera insensata, em faria vergonya dir el que ara vaig a dir: Soler actualitza una sensibilitat de modernitat clàssica semblant a la que representa Frederic Mompou i, com confirma Raó de viure, és la màxima autoritat a l'hora d'interpretar els nostres poetes.
  Sergi Pàmies
La Vanguardia, 03.02.2012
 
El nuevo disco de Toti Soler es una sucesión de emocionantes canciones repletas de razones vitales e imperecederas. Lo ha bautizado Raó de viure, y vuelve a dar muestras de un exquisito minimalismo en temas como el que bautiza el álbum o en la instrumental Soledat. Pero para abrir el compacto Soler ha recuperado una de sus piezas más emblemáticas: esa Sardana flamenca que grabó en 1994 y con la que deja de manifiesto su voluntad de seguir reivindicando «la música de aquí». «Nuestro origen no está en el blues, el rock, el folk... Veo muy despistadas a algunas de las bandas catalanas que triunfan ahora», se lamenta. «Es una vergüenza: ¿Dónde está la memoria, nuestra cultura?», insiste el guitarrista que mejor conoció a Ovidi Montllor, a quien vuelve a rescatar del olvido incorporando una de sus canciones en este álbum, La samarreta. «Estamos en un país que no tiene memoria, que olvida lo que se ha vivido, lo que me parece una ruptura muy absurda. De hecho, Ovidi ya lo pronosticó en los 80. Esta desinformación es lamentable». Si de algo se siente orgulloso Soler es de «esos 25 años» que actuó con Montllor, y de haber compartido partituras y estudio de grabación con el mismísimo Leo Ferré. «Era uno de mis ídolos, a quien en casa ya escuchaba con solo 12 años, así que no veas cuando me encontré tocando con él. Me enseñó una forma de trabajar, un talante que desde entonces aplico: dejar que el otro aporte su libertad para que dé lo mejor sí». Soler recuerda que Ferré no le dejó ensayar cuando grabaron su primera pieza juntos en el estudio. Esta misma filosofía es la que ha practicado, por ejemplo, con su nueva cómplice, Sílvia Pérez Cruz, una de las cinco voces femeninas que aparecen en Raó de viure. Con ella interpreta el poema de Miguel Hernández (El corazón es agua), pieza que desde hace año y medio abordan juntos en los escenarios. Sus otras mujeres son: Luisa Oswaldo Cruz (Alpargata e violao), Montse Vellvehí (Que sigui la meva ànima), Gemma Humet (Penyora d’amor) y, por último, su hija Laia Soler (Aurora). «Y es que la saga continúa», admite, entre risas. Soler tiene discos de su bisabuelo, barítono, grabados en Milán en 1900. «Su nombre real era Jaume Bachs, pero se hacía llamar Angelo Angioletti para salir el primero en el orden alfabético –recuerda–. En su tiempo era reconocido y recorrió medio mundo. Y mi abuela, que le acompañaba, hacía en los hoteles el resto de papeles de las óperas para que él ensayara». Su padre, médico, se fue a la guerra con un violín e hizo los primeros encefalogramas de España: «Era un inventor que tocaba desde música del renacimiento ¡hasta electrónica!» Su madre, que murió cuando él tenía solo 5 años, «era una gran pianista». Y en su casa siempre le han dicho que él cantaba afinando antes de hablar. Pero a Soler lo que en seguida le atrajo fue la guitarra. Y dedicarse a una profesión que cada vez ve más prostituida. «El arte y la cultura del ocio, esa que consiste en vender cuanto más mejor, son dos cosas distintas. El arte existe por sí solo, y sale solo cuándo y dónde quiere».
  Núria Martorell
El Periódico, 18.12.2011
 
Perquè va sortir a l'escenari a mig pair encara el rostit, perquè va tocar quasi com si fos sol, sense falsos lluïments ni artificis, perquè en acabat va retirar-se discretament amb la guitarra a coll i no se'l va tornar a veure si no és gairebé tímid extraient, a l'hora de la copa i el cigar, un número del sorteig a favor de l'Oncolliga, un espectador qualsevol podria explicar que acabava d'assistir al recital d'un intèrpret educat i pulcre, potser d'un virtuós i tot, si no fos que de tant abusar-ne aquest adjectiu s'ha tornat glacial, quasi improcedent per referir-se a algú que no aspira pas a exhibir-se, sinó a comunicar-se amb la gent. En realitat al davant acabàvem de tenir Toti Soler, un músic que fa més de quaranta anys que es baralla amb les cordes de la guitarra per exfoliar-les del virtuosisme mort que tenen a vegades els acords massa perfectes i que, en el segon concert del Gastromusical del Molí de l'Escala, va reprendre una desena dels temes més significatius de la seva trajectòria com qui ensenya les fotos de família d'una casa acollidora i ben endreçada: una casa on faria bo de viure-hi. Ja era una declaració d'intencions que hagués obert l'actuació amb El pas del temps, un tema que en efecte agafa la vida amb els dits i la deixa suspesa d'una nota que flueix, amb suavitat, amb tendresa, estimant la seva demora, el seu enredar-se entre les cordes per anar ajornant l'extinció, i que una tan explícita introducció servís per recordar els amics Léo Ferré i Ovidi Montllor, i el seu avi, Alexandre Galí. Acompanyat amb sobrietat, amb una compenetració exquisida, per Marc Prat al contrabaix i Jaume Catà a la percussió, Toti Soler va commoure amb la cançó sefardita Esta montaña de enfrente, va enlluernar amb la gosadia de la ja clàssica Sardana flamenca, va deixar-nos encalmar amb Vida secreta, va enjogassar-nos amb una cançó del camp de Mallorca, i va fer-nos sentir nostàlgics de paisatges tan llunyans que quasi són imaginats amb Lydda, la ciutat palestina on diuen que va morir sant Jordi. Va tenir, a més, l'astúcia de reservar per al final un quadre tan fabulós com el que dibuixa a Vladimir Maiakovski, que reprodueix la turbulència de l'ànima del poeta rus adoptant la forma d'una música d'intriga, amb udols de vent siberià i estampida de cavalls al galop, frenètics i enfurits, i de regalar, en l'únic bis que va oferir, l'esplèndida Suzanne traduïda per Josep M. Andreu, per arrodonir el viatge de tornada a casa, la circularitat del temps. La fórmula del Gastromusical, que arriba a la cinquena edició, es confirma com una de les més apetitoses de l'estiu, no només per les excel·lències de la cuina de Jordi Jacas i la solvència dels intèrprets convidats, sinó perquè aconsegueix que, quan arriba a les postres, un desitgi que el sopar no acabés, i quan els músics comencen a tocar, el que voldria és que no acabés mai el concert.
  Eva Vàzquez
El Punt Avui. Comarques Gironines, 12.08.2011
 
Per molt que hi hagi qui li giri l'esquena, a ningú no se li escapa que Toti Soler és el guitarrista més important que té la nostra música popular des de fa quatre dècades i escaig. Començant per les innovacions elèctriques en els temps progressius d'OM, i continuant amb el paper destacat com a pioner de la fusió flamenca, l'autor "d'El gat blanc" ha desenvolupat pel mateix preu una interessant via creativa compartint protagonisme amb rapsodes i cantants que va assolir sens dubte la màxima expressió al costat del gran Ovidi Montllor. En l'última temptativa en aquest terreny, Toti Soler col-labora amb Sílvia Pérez Cruz, una cantant multidimensional que vam poder veure triomfar recentment en la seva vis cubanitzada al costat de Javier Colina. Amb tot dat i beneït per endavant, i una enorme expectació en l'ambient, el guitarrista i la cantant van començar amb "Bésame mucho" el recital en el Festival de Guitarra, articulat majoritàriament entorn de versions de cançons clàssiques del patrimoni llatinoamericà combinades amb alguns originals i textos musicats de poetes catalans. Amb la demostració d'una entesa òptima entre tots dos, els artistes van abordar amb gràcia pals tan diversos com una zamba argentina d'Atahualpa Yupanki "Piedra y camino", un fado d'Amalia Rodrigues "Lagrima" o una copla de tota la vida "Penita, pena" cantada meravellosament per una Sílvia Pérez Cruz que s'encoratja en les "jonduras". Bastant menys interessant van resultar les aproximacions a la música brasilera, amb dues cançons emblemàtiques: "Chega de saudade"de Joâo Gilberto i "A felicidade" de Vinicius de Moraes i A. C. Jobim que va empendre d'una manera excessivament maquinal. D'altre banda i en un territori molt més proper, Pérez Cruz va prodigar profunditat en "L'ou de la mort blanca", un preciós tema d'autoria pròpia sobre un poema de Maria Mercè Marçal, per recollir més tard una de les ovacions més importants de la nit amb la interpretació refrescant de "Em dius que el nostre amor", tot un clàssic del cançoner de Toti que amb 43 anys conserva el resplendor intacte. Ja en els bisos, i en l'únic tema instrumental de la nit, el guitarrista ens va fer tocar el cel amb els dits a propòsit d'un tema magnífic titulat paradoxalment "El crit". El públic, dret, va acomiadar amb aplaudiments eixordadors a aquest tàndem artístic tan lluminós. Parafrasejant la gran Lídia de Cadaqués, exímia veu popular elevada als altars per Salvador Dalí i Eugeni D'Ors: hi ha claror.
  Karles Torra
La Vanguardia, 14.05.2011
 
La virtuose de la musique classique espagnole, Toti Soler s’est produite hier soir dans la salle culturelle de l’Ambassade d’Espagne en Mauritanie devant un public nombreux. L’artiste a superbement interprété plusieurs titres de son chef d’œuvre. « C’était un véritable régal, commente un ambassadeur qui a été visiblement bercé par les notes ». Né en 1949 à côté de Barcelone, l’artiste a étudié la musique dans cette ville avant de poursuivre à Londres. Il développe son talent avec plusieurs rencontres avec de grands noms. Le bluesman américain Taj Mahal, l’acteur et réalisateur Ugo Tognazzi … Sa musique croise le Flamenco, s’enrichit de sonorités indo-europo-andalouses. Avec la venue de grand maître, c’est un très beau cadeau que l’Ambassade d’Espagne nous offre à l’occasion de sa présidence de l’Union européenne.
 
Thiaski, 18.04.2010
 
Avec sa guitare, sa voix et ses silences, Soler distille un son cristallin sans équivalent. Classique, folk, jazz, flamenco, musiques orientales, sont les influences les plus marquantes de son répertoire. Né sous le joug de la dictadure franquiste, près de Barcelone, Soler fait partie de cette génération d'artistes qui participe à la libération de l'expression artistique catalane.
  Patrick Duval
Musiques de Nuit, 13.01.2010
 
...Toti Soler va tornar a fer valer la poesia que atresora als seus dits tan punt es passeja per les cordes de la guitarra i converteix notes i acords en versos i rimes de sensualitat extrema. (...) Dins una música on el silenci i la serenor entren en joc amb el mateix apassionament que els acords i les harmonies, Toti Soler aconsegueix teixir un discurs sonor carregat d'emotivitat i sentiment. Inspirat per aquells que sent més propers, el seu pare, el seu avi, el seu fill, el músic de Vilassar exhibeix les seves dots úniques com a artesà d'un instrument -la guitarra- del qual coneix i domina el relleu complet de la seva geografia.
  Pere Pons
El Punt, 12.08.2009
 
Sense cap mena de dubte: aquest nou compacte de Toti Soler és un dels millors discos de guitarra contemporània gravats als nostre país des de fa molt de temps.
  Miquel Jurado
El País, parlant del 'VitaNuova', 22.11.2002
 
Jo crec que el Toti Soler és un geni, i el silenci que l'envolta, una revoltant injustícia...És aquell home que amb gran talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica, i també aquell miracle musical que, amb la veu cristal·lina d'Esther Formosa, ha creat M'aclame a tu, sobre música de l'Ovidi en particular i música meditarrània en general.
  Pere Pons
Avui, 18.11.2002
 
Al damunt de l'escenari tan sols un home i una guitarra van aconseguir la seducció immediata dels assistents amb una única arma entre les mans: la música... I així, gairebé sense adonar-nos-en, vam compartir durant dues hores un sobri i exquisit exercici d'amor a la música.
  Pere Pons
Avui, 18.11.2002
 
Si cierras los ojos y te concentras mientras suenan las canciones (breves o brevíssimas, con letra o no), descubres pisadas de música culta y fogonazos de ironía popular, un latido que responde a un documentado respeto, sin venerarlos, por el pasado y el presente.
  Sergi Pàmies
El Pais, 17.11.2002
 
El llega, se sienta y hace lo que mejor sabe, es decir, comunicar con una guitarra que es una prolongación de su persona. Sin emociones fingidas ni juegos de manos teatrales. Aún siendo un guitarrista excepcional, que sabe cuando y como una improvisación está justificada, Toti Soler, a lomos de esa aromática Vita Nuova, no se impone solo por su virtuosismo, sino por su concepto global, por esa serenidad que desarma.
  Jordi Bianciotto
El Periódico de Catalunya, 17.11.2002
 
Té una virtut estranya: mai no ha entregat un mal disc. Ans al contrari, ha firmat els millors i més desconeguts discos de guitarra i cançons de la música recent d'aquest país.
  Lucía Flores
La Vanguardia, 13.11.2002
 
Un dels primers músics d'aquest país a practicar sense vergonya i amb encert el que avui es tracta quasi d'un descobriment antàrtic: la fusió, el mestissatge, digueu-ne com vulgueu... El seu llenguatge musical, construït de sons mediterranis, jazz, flamenc i la música clàssica que li va donar aixopluc durant la seva formació acadèmica, no ha necessitat mai reciclatge, perquè mai no ha perdut vigència.
 
Avui, 13.11.2002
 
Per a mi el nom de Toti va unit a aquell toc flamenc i queda amb aquella mirada neta des de l'ull de la seva guitarra única, tan dolça i polida com les seves paraules.
  Luis Clemente
Enderock, 12.11.2002
 
Els que l'han arribat a conèixer tenen la certesa que el seu món es concentra en les cordes del seu instrument i valoren, més enllà de la seva funció de músic- acompanyant, la vàlua d'una obra pròpia en què conviu modernitat i tradició, ressonàncies clàssiques, esperit jazzístic i unes arrels mediterrànies tocades pel duende flamenc. Mai un músic no ha donat tant per tan poc a canvi. Els seu nom és Toti Soler.
 
Enderock, 01.11.2002
 
Per a mi el gran poder d'en Toti és que sap donar. Sap donar des d'un lloc on l'emoció té pes i densitat, i ens fa l'efecte que podem tocar-la amb les mans, ens transforma l'ànima i ens retorna al present, a la vida.
  Ester Formosa
Enderock (Rock-col-lecció, núm. 12), 23.10.2002
 
Vita nuova és una obra mestra, un disc de sobrietat extrema i sublim senzillesa que atresora totes les qualitats del seu autor. Sense fer concessions de cap mena, Toti destapa el pot de les essències amb una guitarra que sona a Bach amb aire del sud i a jazz amb aromes de la Mediterrània.
  Pere Pons
Avui, supl. Rock & Clàssics, 23.10.2002
 
Transformats en aquest aire d'acords i de veu, els poemes fan el camí pel qual van ser destinats un dia: arribar dins nostre pel més i inesperat dels sentits, com una olor, com un record, sense esforç però plens de vida. Si el destí de l'art és crear un estat d'ànima, l'art del Toti Soler, l'art de construir cançons amb poemes, és un art que ens fa sentir l'ànima més lliure i més plena. Més lliure per la música, més plena amb les paraules.
  Sílvia Amigó
El 3 de vuit, 19.01.2001
 
Top of Page